La Benedicció de Kent Haruf

Després de Cançó de la plana i de Capvespre, arriba la Benedicció de Kent Haruf. El tancament d’unes històries que passen a Holt, un poblet imaginari de Colorado que, tot i així, intento situar en el mapa. El colofó grandiós a una trilogia que hauria volgut que fos una sèrie molt més llarga.

Perquè l’única cosa que li puc recriminar a Kent Haruf és que ens hagi deixat sense poder continuar mirant les vides dels habitants de Holt. La resta és perfecta. Vam començar el fil amb Cançó de la plana, una novel·la inicial en què coneixíem els personatges que ens havien d’acompanyar. Tendra, suau. Vam seguir amb Capvespre, on manteníem el contacte amb alguns dels personatges de la primera part, que havien crescut i evolucionat, i en perdíem algun. Aquest segon episodi era més intens que el primer, per al meu gust.

I així arribem a Benedicció, el tercer en discòrdia, que ens porta la mort. No hi ha res tan definitiu com això, oi?

Benedicció o «el sentit d’un final»

La història està clarament delimitada en el temps, ja que transcorre durant un estiu. En Dad s’està morint, i el que veurem és la vida d’alguns veïns des de la perspectiva d’aquesta vida que s’apaga. No, més ben dit, veurem com els veïns fan la seva mentre s’acomiaden d’en Dad i ajuden la seva dona.

Cases baixes, com les de la portada del llibre. Grogues, vermelles… el cotxe que avança per la carretera plena de pols, la nena que va en bicicleta, les dones que l’acompanyen i que viuen fora del poble, en un ranxo com el dels germans McPheron (si no sabeu qui són, mireu-vos els dos primers llibres de trilogia). La lectura d’aquest llibre, igual que la dels dos anteriors, és pausada i ve acompanyada de la llum del sol sobre els camps de blat. Espais amplis. Un goig de llibre.

Haruf aconsegueix que t’impliquis en les vides dels personatges fins al punt que quan arriba la mort no pots no sentir-ho. Llàgrimes avall. Veure com la gent que t’estimes van a menys, com es redueixen fins a ser com ocellets. La sensació de pèrdua quan tot ha acabat. Magistral.

I magistral, també, és el disseny del llibre-objecte. La imatge de la portada ja us fa entrar directes a Holt. No em cansaré de dir que els llibres d’Edicions del Periscopi són petites obres d’art que tinc de gust als meus prestatges. La traducció també s’intueix perfecta, amb Marta Pera Cucurell. I la tria, l’ull clínic amb què Aniol Rafel tria els llibres, és una cosa totalment inaudita. Enhorabona a tots els implicats.

Com ja us podeu pensar, aquest llibre va de dret a la meva llista de recomanacions de Sant Jordi per a aquest any, juntament amb els dos anteriors de la trilogia. D’aquí a uns dies us passaré la llista completa.